L'Església Catòlica fa la tasca de legitimació del règim davant l'exterior, davant del poble i davant la classe mitja catòlica. Representa al catolicisme militant més integrista, de moral reaccionària que, a través de les homilies, s'instal·la al país.
Els capellans són una de les forces vives de la societat. L'Església és un dels pilars de l'Imperi segons la història mitificada. Controlen l'educació, la premsa i la censura, pel que tenen una funció ideològica de primer ordre.
A partir dels anys 60, després del Concili Vaticà II (1962-1965), l'Església es va allunyant progressivament del règim, fins arribar a tenir alguns membres en oposició oberta al sistema.
A continuació, anem a explicar un poc el procés pel que passa l'Esglèsia:
Al final de la dècada dels cinquanta i a principis dels seixanta, entra en joc una nova família política. Es tracta, de nou, d'una carta jugada per l'Església Catòlica, que en totes les etapes de la dictadura és la veritable protagonista i la més beneficiada: els tecnòcrates de l'Opus Dei, que ocuparan els principals ministeris relatius als aspectes econòmics.
Als anys seixanta es produeix un gir en la política internacional de l'Església Catòlica, que per primera vegada sorprèn el dictador i soscava el nacionalcatolicismocomo (entendiment sense fissures entre al Règim i l'Església).
L'Església tracta d'amagar-se de totes les coses que ha fet: designis de repressió, extermini de qualsevol humà no cristià, recolzar-se en ferotges règims totalitaris i en cruels dictadures com l'espanyola.
Ara l'Església, en l'àmbit mundial i en l'Occident anticomunista i cristià, es veu obligada a competir amb altres religions.
Els capellans són una de les forces vives de la societat. L'Església és un dels pilars de l'Imperi segons la història mitificada. Controlen l'educació, la premsa i la censura, pel que tenen una funció ideològica de primer ordre.
A partir dels anys 60, després del Concili Vaticà II (1962-1965), l'Església es va allunyant progressivament del règim, fins arribar a tenir alguns membres en oposició oberta al sistema.
A continuació, anem a explicar un poc el procés pel que passa l'Esglèsia:
Al final de la dècada dels cinquanta i a principis dels seixanta, entra en joc una nova família política. Es tracta, de nou, d'una carta jugada per l'Església Catòlica, que en totes les etapes de la dictadura és la veritable protagonista i la més beneficiada: els tecnòcrates de l'Opus Dei, que ocuparan els principals ministeris relatius als aspectes econòmics.
Als anys seixanta es produeix un gir en la política internacional de l'Església Catòlica, que per primera vegada sorprèn el dictador i soscava el nacionalcatolicismocomo (entendiment sense fissures entre al Règim i l'Església).
L'Església tracta d'amagar-se de totes les coses que ha fet: designis de repressió, extermini de qualsevol humà no cristià, recolzar-se en ferotges règims totalitaris i en cruels dictadures com l'espanyola.
Ara l'Església, en l'àmbit mundial i en l'Occident anticomunista i cristià, es veu obligada a competir amb altres religions.
Ja no pot reclamar un tracte respectuós, mentre a països dictatorials com Espanya se sustenta en règims polítics que reprimeixen amb rudesa a les restants religions.
El Concili Vaticà II introdueix la noció protestant de "llibertat religiosa".
La tímida llei franquista de "llibertat religiosa" de 1964 té una nul·la repercussió en les vides de la majoria dels espanyols, que segueixen sent vigilats i controlats des dels bisbats i les parròquies.
És, simplement, una llei que posa fi a les persecucions contra els protestants i altres grups minoritaris i els permet la llibertat de culte.
El Concili Vaticà II introdueix la noció protestant de "llibertat religiosa".
La tímida llei franquista de "llibertat religiosa" de 1964 té una nul·la repercussió en les vides de la majoria dels espanyols, que segueixen sent vigilats i controlats des dels bisbats i les parròquies.
És, simplement, una llei que posa fi a les persecucions contra els protestants i altres grups minoritaris i els permet la llibertat de culte.
Anna Albiol Esquer,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada