2.1 Dictadura militar

Les bases de la dictadura van ser entre altres el nacionalisme espanyol, el catolicisme i el anticomunisme, que van servir de suport a un govern de dictadura militar autoritària que es va autoproclamar com "democràcia orgànica" en oposició a la democràcia parlamentària. 

A partir de les derrotes de les potències de l'Eix en la Segona Guerra Mundial, el general Franco va promulgar el Fur dels Espanyols (17 de juliol de 1945) amb això, va reduir la importància de la Falange Tradicionalista i es va concedir més importància al component catòlic.

A partir d'aquí, la dictadura es va desfent del seu caràcter pro-feixista, encara que segueix utilitzant la seva simbologia. La dictadura va haver de buscar noves aliances internacionals.  

En la dècada dels anys 60 va aparèixer una generació de polítics tecnòcrates formats a l'Opus Dei i es va trencar l'aïllament internacional. La dictadura militar es va caracteritzar per: 

-Manca de Constitució. En rebutjar el liberalisme es va negar el sufragi universal. Els càrrecs polítics eren ocupades per designació, no per elecció. 

-Inexistència de partits. Els partits polítics estaven prohibits en ser considerats aquests per la dictadura com sembradors de divisions. 

-Concentració del poder. Franco podia legislar per decret. Fins al 1942 no van existir Corts però aquestes van aparèixer com un òrgan que només es limitava a recolzar les indicacions del Cap de l'Estat. Sense cap base democràtica. 

-Restriccions a les llibertats d'associació i de reunió. Un grup de més de 20 persones només podia reunir-si tenia un permís del governador civil. 

-Absolut control de la informació. La premsa va haver de sotmetre a censura prèvia, fins a la llei de Premsa de 1966. Aquest control va permetre una propaganda favorable a la dictadura. No passava el mateix amb la publicació de llibres, on la censura (de ser necessària) actuava després de la venda.
-Assignació del manteniment de l'ordre a les forces armades, de manera que l'exèrcit va assumir les funcions de policia. 

-Sindicats verticals. En teoria el règim es nodria ideològicament de la Falange, però en la pràctica el que va fer va ser adaptar el falangisme als seus propis interessos. La concepció falangista d'uns sindicats en els quals estiguessin enquadrats patrons i obrers (això significa verticals), per impedir la lluita de classes i resoldre per arbitratge els conflictes socials, es va completar amb la subordinació dels sindicats al govern. El delegat nacional de sindicats va tenir càrrec de ministre. 

-Les vagues i manufestacions estaven prohibides.



Anna Albiol Esquer,