dimarts, 13 de desembre del 2011

5. CULTURA

Espanya durant el franquisme va viure un règim autoritari i totalitari, amb prohibicions i sense certs drets individuals, i la cultura d'aquest període és un reflex d'aquesta situació. 
La cultura d'aquesta etapa la podem dividir en diferents tipus:

La cultura oficial és la emprada per l'Estat per sancionar el seu poder, llançar les seves consignes, adoctrinar al poble i evitar tota oposició o diferència, serveix per homogeneïtzar: es tracta, en el cas de totalitarismes com aquest, d'obres monumentals, propagandístiques i exaltadors de les doctrines i valors patriòtics. 

Amb aquesta finalitat l'Estat construeix la cultura oficial en tots els àmbits, però especialment a través dels mitjans de comunicació (ràdio, televisió, premsa).
 

La cultura popular té una tradició anterior a l'oficial doncs, mentre els governs i sistemes polítics canvien, el poble roman creant els seus senyals d'identitat. 

En molts casos la cultura popular és adoptada per l'oficial com a propaganda nacional a l'exterior, com a manera d'acontentar i controlar la població i com a símbol patriòtic, però moltes altres vegades ha de fer front a la tendència espontània, de ràpida difusió i de crítica de la cultura popular.
 

La contracultura és el que molts entenen per cultura, la cultura de la minoria intel·lectual, contrària a tota imposició, innovadora i crítica. 
Aquí entren les manifestacions produïdes a Espanya amb més o menys públic, en la clandestinitat o no, i en l'exili, igual que les manifestacions dels regionalismes (gallec, basc, català, valencià, mallorquí i andalús) doncs influeixen i determinen el conjunt cultural.
 
Aquesta va ser la branca de la cultura més afectada pel règim, per la seva oposició al que estableix i pel seu caràcter innovador, l 'existència va tenir major perill de desaparició per la censura, prohibició i falta d'ajudes per part de l'estat, a més de per la falta d'un públic més gran que accedís i interpretés les seves obres.
 


Anna Albiol Esquer,
http://html.rincondelvago.com/franquismo_6.html

4. SOCIETAT

La societat espanyola dels anys 60 va significar un canvi en:

      - Emigració rural a les ciutats ia Europa Occidental. Més d'un milió d'espanyols es van desplaçar a França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica i altres països europeus per desenvolupar els treballs amb menys demanda local.

      - L'emigració va portar conseqüències positives, però també l'augment de la diferència de riquesa entre regions del país.

      - Augment de la població. Es reduïa la taxa de mortalitat i va augmentar la taxa de natalitat que ja estava en valors relativament alts

Des de 1963 van augmentar les prestacions sanitàries i els sistemes de pensions.  
La Seguretat Social es va estendre per primera vegada a la majoria dels ciutadans
El dèficit d'habitatge es va reduir amb campanyes de construcció d'habitatges
Especialment es va impulsar la construcció massiva privada, per mitjà d'empresaris propers al règim, que van respondre a la multiplicació de la població en les zones industrials.
 
El gruix d'aquesta construcció es va produir a la perifèria de les grans ciutats, però sense una planificació urbanística prèvia, que amb el temps van derivar en ciutats-dormitori massificades, i sovint amb nombroses manques de serveis comunitaris.
 
El desenvolupament econòmic va afavorir la creació de la societat de consum a Espanya. El 1969 dos terços les llars en zona de cobertura tenien televisor i una cambra tenien cotxe. La societat de consum va afavorir la mobilitat i l'accés a la informació

Això va portar una nova mentalitat amb tres conseqüències relacionades entre si:
-Pèrdua d'influència de la doctrina catòlica en la societat.
-Nous hàbits de relació social i sexual.
-Influència de modes i costums d'altres països.
 


Anna Albiol Esquer
http://es.wikipedia.org/wiki/Seguridad_Social

divendres, 9 de desembre del 2011

3.2 L'emigració

Espanya va experimentar en els anys 60 un procés d'industrialització i un gran desenvolupament econòmic.

Aquests canvis van ser la causa d'importants moviments demogràfics; en poc més de 10 anys (del1960 al 1972) van emigrar 1,2 milions d'espanyols a l'estranger, la gran majoria a països d'Europa.

Entre 1950 i 1980, més de 4 milions de persones van abandonar la seva forma de vida tradicional al camp, per desplaçar-se a les ciutats, per treballar en el sector industrial i el de serveis.
A més de l'emigració a Europa, es produeix un autèntic desplaçament del camp a la ciutat. Amb aquest èxode rural la societat espanyola s'urbanitza definitivament.

El moviment de l'emigració primer es produeix del camp a la capital de província, després a les regions industrialitzades i finalment, a Europa. Anomenem èxode rural a un fenomen d'emigració massiva dels pobles espanyols que va tenir lloc en el anys 60.
La destinació d'aquests emigrants van ser les ciutats industrials d'Espanya: Barcelona, Madrid i País Basc i en últim lloc Europa.

Gràcies a aquest procés la població espanyola passa de ser majoritàriament rural a ser plenament urbana (més del 70%), el país s'industrialitza i les rendes del camp poden sostenir a les famílies que viuen d'ell.

Entre 1960 i 1975 es calcula que van sortir d'Espanya, amb caràcter permanent, més d'un milió de treballadors. Els treballadors que emigre a Europa són, en general, camperols sense terra amb escassa qualificació. Aquest és el tipus de mà d'obra que es demanava a Europa.
Aquesta tendència a emigrar es va interrompre el 1975 quan, per la crisi econòmica, alguns països van restringir l'entrada i contractació de treballadors estrangers i es va iniciar des de llavors, una volta cap al lloc d'origen.

Informació treta:http://the-malva-stile.nireblog.com/post/2007/10/31/la-emigracion-espanola-en-los-60
Autor: Òscar Valdivieso Roca




Foto: Anna Albiol