8. CONCLUSIONS

6.3 Entrevista Òscar

Entrevista als meus avis: Alex Roca i Emilia Pérez.

1-Quan va començar a treballar la dona?

En aquell temps, ja feia molts anys que la dona treballava.

2-Quin era el salari dels treballadors? I quantes hores treballaven?

Entre unes 60.000 pessetes mensuals. Treballaven 8 hores diàries oficialment, però es feien moltes més d’ hores extres.

3-Quantes hores anaven al col·legi els xiquets/etes?

Els xiquets anaven 6 hores diàries al col·legi.

4-Quines professions eren les més volgudes en aquell moment?

Els oficis de manyà, fuster, paletes, etc. Era una minoria els que podien fer els treballs que  exigien títols universitaris.

5-Quin era el país on més anaven els que volien treballar?

A Espanya hi havia molta feina disponible. Però amb països com, per exemple Alemanya, es guanyaven més diners.

6- Quin/s era/eren els productes amb els que més es comercialitzava?

Per descomptat, els alimentaris, però ja començaven a comercialitzar-se els productes electrodoméstics.

7- La gent era molt religiosa en aquell temps? Quant de temps es dedicava en anar a missa?

Oficialment si. A les festes de precepte.

8- Hi havien molts aturats en aquell temps?

No, pràcticament no hi havien aturats.

9- Quines eren les aficions més populars en aquell temps?

El cinema i el futbol. També eren molt esperades les festes majors de les localitats.

10- Una familia amb una economia estabilitzada, podia tindre un cotxe, una televisió i méss electrodomèstics a casa?

Va ser el període en el qual es va popularitzar el cotxe utilitari, seguit de la televisió i els electrodoméstics, per tant si que era possible.

3. ECONOMIA

L'economia espanyola durant el franquisme té tres etapes ben diferenciades.

La primera és l'etapa de l'autarquia (1939-1950), caracteritzada per la depressió, la dramàtica escassetat de tot tipus de béns i la interrupció dràstica del procés de modernització i creixement iniciat pel Govern de la República.

En la segona etapa (1950-1960) es produeix un vacil·lant alliberament i obertura a l'exterior que genera una incipient arrencada econòmica, encara que molt allunyat del cicle d'expansió que gaudeix la resta d'Europa a causa de les polítiques keynesianes.

Finalment, entre els anys 1960 i 1974 l'economia espanyola es veu afavorida pel desenvolupament econòmic internacional, gràcies al baix preu de l'energia, a la mà d'obra barata, i a les divises que proporcionen emigrants i turistes.

Informació: http://www.vespito.net/historia/franco/ecofran.html

Autor: Laura Vaquero Collado

2.5 Oposició al franquisme

En aquests anys va continuar la recopil.lació de normes jurídiques, i indicant una petita liberalització:
 
-1963 Llei de Bases de la Seguretat Social (assegurances de malaltia, vellesa i invalidesa).
-1963 creació del TOP (els delictes polítics passaven a la jurisdicció civil)
-1966 Llei Orgànica de l'Estat (que eliminava el llenguatge feixista i establia que Espanya era “una democràcia orgànica", que, en la pràctica significava que no era un democràcia, continuant amb els procuradors (que no eren diputats) escollits en eleccions corporatives (no per sufragi universal).
Les dones casades, per exemple, no van poder votar fins al 1970 .
-1966 Llei de Premsa (al disminuir la censura oficial, s'imposarà l'autocensura)
-1969 Franco designa a Juan Carlos com successor amb el títol de rei.
-1970 Ley de Educació.

 

Aquesta certa liberalització va donar lloc a una divisió entre els dirigents aberturistes (disposats a realitzar alguns canvis mínims, i els immobilistes (que no acceptaven cap tipus de reforma).

Al 1967, davant la dolenta salut de Franco, Carrero Blanco, el seu home de confiança, és nomenat vicepresident del govern però conservant Franco la presidència de l'Estat i del govern.

Aquesta situació i alguns assumptes, com l'affaire Matesa (1969, ministres acusats d'apropiació de fons públics) va iniciar un període d'inestabilitat governamental (els tecnòcrates van ser expulsats del govern) agreujada per les accions de l'oposició (obrera, estudiantil i de les forces polítiques antifranquistes).

L'increment de l'oposició interior suposa una disminució de la influència dels dirigents en l'exili i, per tant, el moviment polític antifranquista estarà cada vegada més dirigit per líders que es troben en el país, destacant l'acció:

-Del PC: amb Santiago Carrillo (promoven la “reconciliació nacional”, és a dir, l'abandonament de la lluita armada –1960- i una aliança de tots els antifranquistes)

-Del PSOE: (Felipe González).

-Dels catalanistes (Jordi Pujol, la burgesia liberal)

-De l' ERC, la burgesia d'esquerres.

-De la Democràcia Cristiana (Joaquin Ruiz-Giménez)

-Al País Basc, dels seguidors del PNB i d'ETA, que preconitza una lluita molt més radical (fundada en 1959).

El moviment estudiantil segueix sent una preocupació per al règim, no tant per la seva força política sinó per la dolenta imatge que les càrreges policials contra les manifestacions estudiantils donen de la “democràcia orgànica” de cara a l'estranger.

A més, sorgeixen gran quantitat de moviments reivindicatius, veïnals, cristians, culturals (a Catalunya, concretament), i a aquestes forces d'oposició s'uneix una part de la jerarquia eclesiàstica (especialment a Euskadi) i capellans, però la major problemàtica per al govern és l'augment de la conflictivitat laboral, amb un nombre creixent de vagues.

La resposta del règim davant les vagues i el naixent terrorisme segueix sent la d'una dura i feroç repressió, que reaviven l'oposició no solament interior sinó també internacional.

-L'almirall Carrero Blanco es va convertir en l'home fort del règim. Ell va aconsellar el pacte amb els EUA, va promoure l'accés al poder de la tecnocràcia procedent de l'Opus, (va donar passos per institucionalitzar la Dictadura amb una sèrie de lleis que, respectant totalment el poder de Franco mentre visqués, acabés amb la coronació d'un rei) .

 Franco i els seus tecnòcrates

Anna Albiol Esquer.http://www.xtec.cat/~cgonza2/BATXILLERAT%20SEGON/t7%20franquismo/crisi%20franquisme.html