dimarts, 10 de gener del 2012

3.1 L'economia al franquisme

L'economia dels anys 60 i principis del 70 va significar un canvi econòmic que va millorar de forma notable, encara que desigual, el nivell de vida de la majoria de la població, que va formar una classe mitja fins aquests temps casi inexistent.
El nivell de llibertat personal i política no va augmentar de la mateixa manera.

Va ser l'època del "boom demogràfic", de fort creixement de població a causa del descens de les taxes de mortalitat. Entre 1960 i 1970 la població espanyola va créixer de 30 a 33’7 milions.
També va ser època de migracions: interior, del camp a la ciutat, i exterior, a la Comunitat Econòmica Europea (especialment a Alemanya, França, Holanda i Suïssa).

En el període 1961-1973 van sortir d'Espanya més de 2,3 milions d'emigrants. L'emigració interior, va mobilitzar més de 4 milions de persones en la dècada dels seixanta, des de zones rurals que tenien un fort creixement vegetatiu i una baixa renda per càpita, com Andalusia, Galícia, Extrremadura, cap a les zones industrializades (Catalunya, Madrid). 
 
La situació econòmica a la fi dels anys cinquanta es trobava col·lapsada per una forta inflació, un gran dèficit comercial i la greu disminució de les reserves d'or .
Tot això va contribuir a una nova política econòmica, el denominat Pla d'Estabilització (1959), caracteritzat per un menor control del comerç exterior, facilitar les inversions de capital estranger, congelació salarial i la concessió de crèdits públics a les grans empreses, amb l'objectiu d'anar liberalitzant l'economia i aconseguir incrementar el comerç exterior.

A més d'aquesta nova orientació econòmica per part del govern, una sèrie de factors van permetre completar el procés d'industrialització iniciat el segle passat: la expansió de l'economia europea, va facilitar una inversió de capital estranger atret per una baixa pressió fiscal i la una obra de mà barata.
L'entrada de divises va influir en l'augment de la demanda interior, ja que els emigrants espanyols enviaven diners a la família que encara estava a Espanya.

Cada vegada arribaven més turistes al nostre país el que va estimular que les empreses augmentessin la producció, incrementant alhora el creixement econòmic general de les àrees ja industrialitzades i també de les d'economia agrària.

El Pla de concentració parcel.lària i la Llei de Grandes Zonas Regables (que intentava desenvolupar algunes zones rurals molt pobres), va provocar una major concentració de la propietat, mentre que l'emigració de camperols va suposar un augment dels salaris rurals davant de la escassetat de mà d'obra, impulsant així la mecanització d'una agricultura ja plenament comercial. Així doncs, la revolució industrial es va completar en aquests anys 60 –el denominat “miracle espanyol”- gràcies a aquests dos factors: la inversió de capital estranger i l'augment de la demanda interna.
 
Es van viure, doncs, uns anys de forta expansió econòmica (1959-73) alhora de la industrialització en tot el territori espanyol (augment de la producció d'aliments i de manufactures, de la productivitat, increment del comerç exterior -tant de les importacions com de les exportacions- i del sector serveis) mentre la política governamental amb els seus “Plans de Desenvolupament” intentava en va disminuir els desequilibris regionals.

El creixement industrial accelerat va permetre el desenvolupament de les classes mitges (representaven el 28% de la societat) i l'augment de la població obrera industrial, que en general, van veure millorar el seu nivell de vida: al 1960 la renda per càpita espanyola era de 290 dòlars, al 1970 havia augmentat a 2486 dòlars. 

Família de classe mitja

Òbviament, el sector social que més es va beneficiar de l'expansió econòmica va ser la burgesia industrial i financera, que passa a ser la classe dominant en aquesta societat, en la qual la influència de l'esperit militarista i de l'església van disminuint el creixement econòmic, encara que l'Estat manté un fort control sobre la televisió (TVE – 1956; aquest procés es va veure beneficiat pel l'augment de l’escolarització a tots els nivells (Llei General d’Educació, 1970).

En aquests anys, es produeix una divisió entre l'església “oficial”, que contínua plenament franquista, i sectors eclesiàstics que passen progressivament a l'oposició.


Anna Albiol Esquer,
http://www.xtec.cat/~cgonza2/BATXILLERAT%20SEGON/t7%20franquismo/crisi%20franquisme.html