2.5 Oposició al franquisme

En aquests anys va continuar la recopil.lació de normes jurídiques, i indicant una petita liberalització:
 
-1963 Llei de Bases de la Seguretat Social (assegurances de malaltia, vellesa i invalidesa).
-1963 creació del TOP (els delictes polítics passaven a la jurisdicció civil)
-1966 Llei Orgànica de l'Estat (que eliminava el llenguatge feixista i establia que Espanya era “una democràcia orgànica", que, en la pràctica significava que no era un democràcia, continuant amb els procuradors (que no eren diputats) escollits en eleccions corporatives (no per sufragi universal).
Les dones casades, per exemple, no van poder votar fins al 1970 .
-1966 Llei de Premsa (al disminuir la censura oficial, s'imposarà l'autocensura)
-1969 Franco designa a Juan Carlos com successor amb el títol de rei.
-1970 Ley de Educació.

 

Aquesta certa liberalització va donar lloc a una divisió entre els dirigents aberturistes (disposats a realitzar alguns canvis mínims, i els immobilistes (que no acceptaven cap tipus de reforma).

Al 1967, davant la dolenta salut de Franco, Carrero Blanco, el seu home de confiança, és nomenat vicepresident del govern però conservant Franco la presidència de l'Estat i del govern.

Aquesta situació i alguns assumptes, com l'affaire Matesa (1969, ministres acusats d'apropiació de fons públics) va iniciar un període d'inestabilitat governamental (els tecnòcrates van ser expulsats del govern) agreujada per les accions de l'oposició (obrera, estudiantil i de les forces polítiques antifranquistes).

L'increment de l'oposició interior suposa una disminució de la influència dels dirigents en l'exili i, per tant, el moviment polític antifranquista estarà cada vegada més dirigit per líders que es troben en el país, destacant l'acció:

-Del PC: amb Santiago Carrillo (promoven la “reconciliació nacional”, és a dir, l'abandonament de la lluita armada –1960- i una aliança de tots els antifranquistes)

-Del PSOE: (Felipe González).

-Dels catalanistes (Jordi Pujol, la burgesia liberal)

-De l' ERC, la burgesia d'esquerres.

-De la Democràcia Cristiana (Joaquin Ruiz-Giménez)

-Al País Basc, dels seguidors del PNB i d'ETA, que preconitza una lluita molt més radical (fundada en 1959).

El moviment estudiantil segueix sent una preocupació per al règim, no tant per la seva força política sinó per la dolenta imatge que les càrreges policials contra les manifestacions estudiantils donen de la “democràcia orgànica” de cara a l'estranger.

A més, sorgeixen gran quantitat de moviments reivindicatius, veïnals, cristians, culturals (a Catalunya, concretament), i a aquestes forces d'oposició s'uneix una part de la jerarquia eclesiàstica (especialment a Euskadi) i capellans, però la major problemàtica per al govern és l'augment de la conflictivitat laboral, amb un nombre creixent de vagues.

La resposta del règim davant les vagues i el naixent terrorisme segueix sent la d'una dura i feroç repressió, que reaviven l'oposició no solament interior sinó també internacional.

-L'almirall Carrero Blanco es va convertir en l'home fort del règim. Ell va aconsellar el pacte amb els EUA, va promoure l'accés al poder de la tecnocràcia procedent de l'Opus, (va donar passos per institucionalitzar la Dictadura amb una sèrie de lleis que, respectant totalment el poder de Franco mentre visqués, acabés amb la coronació d'un rei) .

 Franco i els seus tecnòcrates

Anna Albiol Esquer.http://www.xtec.cat/~cgonza2/BATXILLERAT%20SEGON/t7%20franquismo/crisi%20franquisme.html