2.4 La censura

Des del principi Franco va tractar de controlar l'incontrolable, l'opinió. Òbviament canviar això no estava en mà del general, però si que podia amagar tot allò que no estigués destinat a exaltar el règim del Caudillo. ¿I com?, amb la censura.

Per a Franco la llibertat de premsa era un seriós inconvenient per a governar, així que la va controlar.
 

La censura va ser aplicada a temes no relacionats directament amb la política: literatura, poesia, cançons, arts plàstiques, cinema i teatre. Es va imposar un model cultural definit segons els criteris establerts per l'Estat.
 

-Es van prohibir els partits polítics, sindicats, associacions i diaris no afins al règim. Es va anul·lar la llibertat d'expressió per opinions contràries al govern i es va establir un sistema de censura de tots els mitjans de comunicació.
 

-Implicava la prohibició o ridiculització de les llengües d'Espanya diferents del castellà, única llengua reconeguda políticament.
 

-La religió catòlica va ser instaurada religió oficial de l'Estat. Les altres religions van quedar limitades a l'àmbit privat i es van prohibir les seves manifestacions públiques. No obstant això, el 1967 va ser reformada la llei per incloure en l'articulat la llibertat religiosa, prohibint les manifestacions externes de tota religió que no fos catòlica.
 

-La repressió administrativa practicada en el sistema educatiu va ser especialment intensa, tant en l'ensenyament primari i secundari com a les universitats. Els continguts educatius van ser revisats per ajustar-se als estrictes criteris polítics, religiosos i culturals del Règim, en tots els nivells de l'ensenyament. 

La quarta part dels mestres i professors d'Espanya van ser expulsats de l'ensenyament.

Anna Albiol Esquer, 

http://es.wikipedia.org/wiki/Represi%C3%B3n_franquista

5.3 L' himne franquista

El "Cara al sol" és l'himne de la Falange Espanyola de les JONS. El va composar José Antonio Primo de Rivera amb Agustí de Foxà i altres membres de la direcció del partit. 

El 17 de novembre de 1935 la direcció de Falange va començar a veure la necessitat de tenir un himne per a l'agrupació. Va ser a la sortida d'un míting quan es va veure la conveniència de poder cantar un himne en actes com aquest.

La directriu de Primo de Rivera va ser clara:
"El nostre himne ha de ser una cançó alegre, exempta d'odi, però alhora de guerra i amor. Farem una estrofa a la núvia, després una al·lusió a la guàrdia eterna en els estels, i després una altra a la victòria i la pau."

Amb un deix d'ironia, el fundador de Falage va amenaçar amb donar una dosi d'oli de ricí al que faltés a aquesta reunió (convocada el 3 de desembre de 1935).

Amb unes quantes hores de treball va quedar realitzat el «Cara al sol», que seria presentat en el míting del Cinema Europa de Madrid el 2 de febrer de 1936.

Després del final de la Guerra Civil, va passar a ser un dels himnes oficials franquistes.
L'abril de 2000 l'Estat es va fer amb la partitura original d'aquest himne, per un preu de 2.100.000 pessetes.

Actualment, el «Cara al sol» es segueix entonant en tots els actes convocats per Falange Espanyola, grups nacionalsocialistes espanyols o feixistes i en dates simbòliques del franquisme com el 20 de Novembre.

Anna Albiol Esquer,

http://es.wikipedia.org/wiki/Cara_al_sol

6.1 Entrevista Anna

ENTREVISTA DE PILARÍN

Em dic Pilarín Torta Bel i vaig nàixer el 20 de gener ara fa 75 anys. Vivia a una casa a Sant Carles de la Ràpita, prop de Tortosa, amb el meu pare, la meva mare, la meva àvia i sis germans. El meu pare no podia treballar per una malaltia, les dones de la família treballàvem cosint a casa fent roba per a xiquets.
A l'escola no vaig tindre gaire sort. Tenia un problema de pronunciació (era incapaç de pronunciar el so "erra" ), per aquest motiu la professora s'empipava molt amb mi i no em deixava avançar en matèria d'estudi. Com que no podia avançar, em van treure del col·legi per tenir cura dels meus germans petits. A l'escola a la qual jo anava no era mixta.
 

Desprès de la guerra (que ens va afectar econòmicament perquè érem del bàndol que va perdre) el treball a domicili no donava per menjar, així que ens van dedicar a vendre pa d'estraperlo (contraban). Això consistia en comprar farina i fèiem pa i el veníem il·legalment. Després de la guerra el menjar es donava racionat per cartilles de racionament i tot el que no es venia d' aquesta manera, era il·legal. A la ciutat havia uns carrers on els venedors d'estraperlo ens posàvem a vendre. Allà acudia tota la gent amb diners suficients per a poder comprar més menjar, perquè la veritat, amb el menjar que donava la cartilla de racionament, es passava molta gana !!!!. De vegades venia la policia i ens feia marxar a un altre carrer, d'altres ens feien fora i ens treien alguna cosa del que veníem.
 

Fins i tot una vegada vaig anar a Madrid a vendre oli d'oliva. Ens vestíem molt elegants com si fóssim estudiants que tornaven de visitar als pares, i dins les maletes dúiem ampolles d'oli. Així es treien molts diners, però també era molt més perillós, així que només ho vaig fer una vegada.

Imatge de estraperlo

Quan vaig ser més gran em vaig posar a servir (treballar de dona de fer feines). A la primera casa on em vaig posar a treballar, hi vivien un matrimoni i dos fills. Cuinava, netejava, anava a fer la compra amb un sou de 50 pessetes al mes. Em trobava molt bé a aquesta casa, però, unes noies de La Ràpita que van anar a treballar a Barcelona em van assegurar que allà el sou de les dones de fer feines era de 200 pessetes i no les 50 que pagaven a Sant Carles. Vaig decidir marxar a Barcelona.
 

Tenia 21 anys quan una veïna que també tenia casa a Barcelona em va dir que si volia, podia marxar amb ella, que no em costaria gaire trobar una casa on treballar i que si calia ella m'ajudaria a trobar-la. No era que tingués moltes ganes de marxar, però a la meva casa feien falta els diners i a Barcelona cobraria quatre vegades més fent la mateixa feina. 
Com que a Barcelona tenia uns cosins vaig pensar que em podria estar a casa seva fins que trobés feina. Vaig marxar amb la meva veïna a Barcelona.
Arribades a Barcelona vaig anar a visitar als meus cosins. Vivien al barri de Somorrostro (el seu equivalent d'avui dia seria el barri de la Mina), no tenien una casa, vivien a una habitació no molt gran (que feia les funcions de cuina i dormitori) els meus cosins, tres fills seus i un altre cosí. Van estar encantats de rebre'm, però vaig decidir que tornaria a casa de la meva veïna, mentre no trobava feina, cosa que tothom em deia que passaria aviat.
 

En efecte no vaig trigar gaire en trobar feina. Vaig començar a treballar a una casa a les poques setmanes d'haver arribat. La família estava formada per un matrimoni la mare de la dona i set fills. Els dilluns i els dimarts passava tot el dia rentant roba (a mà, la gent encara no tenia rentadores), quasi bé no tenia temps ni per fer el dinar. Cobrava 200 pessetes al mes. Aquest sou el podia guardar gairebé sencer perquè a la casa on treballava tenia una habitació amb lavabo i tampoc havia de pagar menjar.
Comprant menjar per la casa guanyava diners. Les dependentes ens coneixien a totes les noies que treballàvem de minyones, i ens cobraven els productes a un preu i en el tiquet posaven un preu més alt per què ens quedéssim amb la diferència.
 

Tothom volia treballar a les fàbriques, perquè estava més ben pagat, però si treballaves a la fàbrica havies de pagar un lloc on viure i jo no tenia diners per això. Quan vaig començar a treballar podria haver llogat una habitació i buscar feina a una fàbrica, però em vaig estimar més, cobrar menys i treballar més hores, perquè així podia enviar més diners a casa.
No vaig tenir cap problema d'adaptació, tot i que no sabia parlar català. Si bé hi havia llocs on em parlaven en català sempre entenien el castellà, i quan s'adonaven que no els entenia, feien un esforç i em parlaven en castellà.
A la feina només tenia festa els dijous i els diumenges per la tarda, a mi no m'ha agradat mai ballar així que anava a passejar per les Rambles. Encara que tenia festa els dijous per la tarda (a partir de les set), pel matí havia de rentar tots els uniformes dels fills i quan tornava a la nit (a les onze) els havia de planxar.
 

Al cap d'uns mesos vaig buscar una altra casa on treballar. Quan li vaig dir a la senyora que marxava es va dur un gran disgust, no entenia molt bé les raons, però ho vaig entendre, quan veia a la senyora entrevistant a una noia darrera d'altra, i, veure com fugien totes en saber que tenia set fills. A la nova casa cobrava el mateix, però tenia molta menys feina, perquè aquest matrimoni no tenien set fills. Aquest matrimoni només tenia dos fills i eren gairebé de la meva edat. Llavors van venir de La Ràpita un dels meus germans i una de les meves germanes, jo vivia a una habitació al pis on treballava, però quan van arribar, vam llogar una habitació al costat de la Plaça de Toros de la Monumental (per viure tots tres) amb la qual també teníem dret a fer servir la cuina i el lavabo.
 

Un dels costums que més ens va impactar a mi i a la meva germana era quan anàvem al parc de la Ciutadella i vèiem ballar sardanes. Al principi ens semblava molt estrany, gairebé ridícul, però amb el temps ens van agradar, fins i tot vam aprendre a ballar-les.
Poc a poc es va traslladar tota la família. Al començament llogàvem una habitació més gran, després dues habitacions i quan ja vam ser tots , vam llogar aquest cop una casa, bé en realitat vam anar llogant cases però en la que ens vam quedar a viure definitivament estava a Badalona, al barri de la Salut.
 

Jo ja era gran per casar-me (gran en comparació a l'edat normal de casament en aquella època), havia tingut proposicions de matrimoni, però havia dit que no. Tothom es pensava que ja no em casaria quan em vaig casar. 
El primer cotxe que vaig tenir va ser un Citrôen, l'any 1969, en el qual vam anar a molts llocs. De viatges de nuvis, vam anar a Santander i a la platja, era molt bonica. Vaig tindre dos fills i tres filles. Els jocs populars als que jugàvem eren la comba, el sambori... Ens vam mudar a La Coruña perqué al meu marit li van dònar el treball allí, després ens vam apropar a Salamanca i per últim a Madrid.

Ara a Madrid estic bé, estem tots bé, però encara trobo a faltar Catalunya i el meu poble.

Anna Albiol Esquer,
Font: La meva àvia.

5.1 El poder religiós

L'Església Catòlica fa la tasca de legitimació del règim davant l'exterior, davant del poble i davant la classe mitja catòlica. Representa al catolicisme militant més integrista, de moral reaccionària que, a través de les homilies, s'instal·la al país.

Els capellans són una de les forces vives de la societat. L'Església és un dels pilars de l'Imperi segons la història mitificada. Controlen l'educació, la premsa i la censura, pel que tenen una funció ideològica de primer ordre.

A partir dels anys 60, després del Concili Vaticà II (1962-1965), l'Església es va allunyant progressivament del règim, fins arribar a tenir alguns membres en oposició oberta al sistema. 

A continuació, anem a explicar un poc el procés pel que passa l'Esglèsia:
Al final de la dècada dels cinquanta i a principis dels seixanta, entra en joc una nova família política. Es tracta, de nou, d'una carta jugada per l'Església Catòlica, que en totes les etapes de la dictadura és la veritable protagonista i la més beneficiada: els tecnòcrates de l'Opus Dei, que ocuparan els principals ministeris relatius als aspectes econòmics.

Als anys seixanta es produeix un gir en la política internacional de l'Església Catòlica, que per primera vegada sorprèn el dictador i soscava el nacionalcatolicismocomo (entendiment sense fissures entre al Règim i l'Església).

L'Església tracta d'amagar-se de totes les coses que ha fet: designis de repressió, extermini de qualsevol humà no cristià, recolzar-se en ferotges règims totalitaris i en cruels dictadures com l'espanyola.

Ara l'Església, en l'àmbit mundial i en l'Occident anticomunista i cristià, es veu obligada a competir amb altres religions. 

Ja no pot reclamar un tracte respectuós, mentre a països dictatorials com Espanya se sustenta en règims polítics que reprimeixen amb rudesa a les restants religions.

El Concili Vaticà II introdueix la noció protestant de "llibertat religiosa".

La tímida llei franquista de "llibertat religiosa" de 1964 té una nul·la repercussió en les vides de la majoria dels espanyols, que segueixen sent vigilats i controlats des dels bisbats i les parròquies.

És, simplement, una llei que posa fi a les persecucions contra els protestants i altres grups minoritaris i els permet la llibertat de culte.

Anna Albiol Esquer,

http://laicismoypolitica.blogspot.com/2010/04/religion-y-politica-franquismo-y.html

3.3 El Pla d'Estabilització

Va ser un conjunt de mesures econòmiques aprovades pel Govern espanyol, el 1959 fins el 1961. L'objectiu del pla va ser l'estabilització i liberalització de l'economia espanyola, va suposar la ruptura amb la política d'autarquia del franquisme i va possibilitar l'inici d'una època de creixement econòmic al país durant els anys seixanta.

Situació econòmica prèvia: l'autarquia

Des del final de la Guerra Civil, el 1939, el govern espanyol havia seguit una política econòmica basada en l'autarquia (organització política i econòmica d'un Estat que pretén autoabastir-se amb la producció nacional evitant les importacions), conseqüència d'aquesta política, el 1959 , Espanya era al costat de Portugal el país més pobre d'Europa. 

Els problemes de l'economia espanyola eren:

-Increment del cost de la vida i davant el qual el govern havia reaccionat amb un augment important dels salaris que no va fer sinó empitjorar la situació. 

-Augment del deute públic. 

-Dèficit comercial molt elevat de la balança de pagaments i una conseqüent reducció de divises fins a mínims històrics.

El Pla d'Estabilització

El Pla va ser aprovat pel govern mitjançant Decret Llei, el 21 de juliol de 1959 i ratificat per les Corts el 28 de juliol de 1959, després de vèncer les resistències internes de diversos ministres del govern i del propi Franco, per als que la política de caràcter autàrquic tenien un caràcter ideològic unit a la victòria en la Guerra Civil i al nacionalisme.
 

El Pla marca una sèrie d'objectius a aconseguir: estabilitat econòmica, equilibri en la balança de pagaments i enfortiment de la moneda, de manera que es converteixi en una divisa estable.  

Es preveu la liberalització progressiva de la importació de mercaderies i la del seu comerç interior. 

Billets durant el franquisme.

Les mesures que va prendre el pla van ser:

-S'anuncia la convertibilitat de la pesseta i l'elevació del tipus de canvi amb el dòlar des 42-60 pessetes, amb l'objectiu de donar estabilitat a la pesseta.

-Elevació dels tipus d'interès, limitació de la concessió de crèdits bancaris i congelació de salaris, tot això amb l'objectiu de tractar de reduir la inflació existent.

-Foment de la inversió estrangera amb una nova legislació sobre inversions exteriors que permetia la participació de capitals estrangers en empreses espanyoles.

-Amb l'objectiu de limitar el dèficit públic es proposa una reforma fiscal que incrementi la recaptació i una limitació de la despesa pública.

Els efectes estabilitzadors es van deixar notar: 

-El 1959 es va produir un superàvit de la balança de pagaments de 81 milions de dòlars.

-Les reserves de divises del Banc d'Espanya es van incrementar. La suma de reserves exteriors i crèdits a curt termini de l'Estat va passar de presentar un valor negatiu a un saldo positiu.

-La inflació es va reduir. 

-Increment de la inversió exterior a Espanya i del turisme.

-Millorar les condicions de competència al país i la incorporació de tecnologies. 

Però l'estabilització, també va suposar un notable fre de la producció espanyola durant la segona meitat de 1959 i principis de 1960, amb congelacions salarials i forts descensos del consum i la inversió i el consegüent augment de l'atur. 

Tots aquests fets van provocar l'increment de l'emigració espanyola.

Anna Albiol Esquer,

http://es.wikipedia.org/wiki/Plan_de_Estabilizaci%C3%B3n

4.4 L'Estat i els mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació van patir durant la dictadura franquista la censura i el control i no va existir la llibertat de premsa fins a 1977. 

El 1937 es va crear la Delegació de l'Estat per a Premsa i Propaganda.  

El 1938, el Ministeri de Governació, dirigit per Ramón Serrano Súñer, va decretar la Llei de Premsa, una llei de guerra que va romandre vigent fins al 1966. D'aquesta manera, els mitjans de comunicació transmetien les ordres de l'Estat, ja fossin públics o privats.
 

El 1942 es va crear el Noticiari Documental (NODE). Cada documental durava 10 minuts i era obligatori projectar-lo abans de les pel·lícules en tots els cinemes d'Espanya fins a 1975.  

A través del NODE es transmetien els valors del règim i s'exaltava la figura del Caudillo.
 

El 1966 es va crear la Llei de Premsa aperturista, imbricada en l'economia en expansió de la dècada de 1960 a iniciativa del llavors ministre Manuel Fraga, es va suspendre la censura prèvia i es va acabar amb el sistema de consignes. si bé els segrestos de publicacions van continuar.
 

L'Estat era el propietari dels mitjans de comunicació a Espanya fins al 1975. En total posseïa 49 emissores de ràdio, les agències EFE i Pyresa, l'Editorial Nacional i la Televisió Espanyola.

-La ràdio i la televisió

 

El 1956, amb l'arribada del transistor, la ràdio va superar en audiència a la premsa diària. D'entre els programes de ràdio van destacar en l'època El consultori d'Elena Francis, Mestressa Rosa, La sang és vermella o El que no mor. En la dècada de 1960 va ser la televisió la gran triomfadora.  

Els programes líders d'audiència televisiva van ser Estudi 1, Bonanza, Històries per no dormir, els documentals de Félix Rodríguez de la Font o Els Chiripitifláuticos. 

Al Festival de la Cançó d'Eurovisió 1961, Espanya debutava, però va ser en l'edició de 1968 en la qual Espanya amb Massiel va aconseguir la victòria. El 1969, Espanya va ser el país amfitrió del festival repetint triomf per segon any consecutiu.

Ràdio i televisió del 1960


   


Anna Albiol Esquer,

http://es.wikipedia.org/wiki/Dictadura_de_Francisco_Franco#El_Estado_y_los_medios_de_comunicaci.C3.B3n

4.3 Societat i costums

Durant els anys de la dictadura, Espanya va sofrir molts canvis. El Pla d'Estabilització de 1959 va suposar la fi de l'autarquia i va establir les bases per al desenvolupament industrial. A més l'emigració dels treballadors a diferents ciutats d'Europa va suposar un canvi en les maneres i maneres.

Encara que la cautela seguia a l'ordre del dia. Les parelles no podien donar-se mostres d'afecte en públic perquè eren multades i la notícia sortiria als diaris. També era difícil l'accés a l'habitatge, cosa que també va canviar en els anys 60, quan el preu de l'immoble es va abaratir i va arribar a les llars el gas butà, i amb ell la calefacció i l'aigua calenta.

Amb l'arribada del televisor va sorgir una nova habitació a la casa, la sala d'estar. Això va canviar per complet la vida dels espanyols i la societat de consum, encara que no tots podien accedir a comprar un, i per això els veïns es reunien entorn a l'aparell instal·lat al “teleclub”.

També es va fer més assequible l'automòbil, que ens va portar el llegendari 600 el 1957.
I les formes de divertir-se també van canviar: van sorgir els tocadiscs portàtils i la música lleugera va triomfar entre els joves amb grups com El Duo Dinàmic, Fórmula V, Los Bravos ... que van portar els balls solts.

En una altra línia estava la música del Festival de Benidorm, en el qual va triomfar Julio Iglesias, tan diferent al Festival d'Eurovisió en què Massiel lluïa minifaldilla entonant el seu guanyador La, la, la.

Tocadisc portàtil de l'època

Però no només els automòbils s'obrien pas a les carreteres, també ho feien els velomotors, les motos, les scooter, el motocarro i el Biscuter.

Scooter del 1960

A la vella costum d'embolicar cigarrets es va unir la de fumar tabac Celtes, que aviat va ser substituït pel ros americà, que no estava a l'abast de tots els espanyols i es venia de contraban.

També l'Església va començar a canviar, i després del Concili Vaticà II, inaugurat per Joan XXIII el 1962, es va aprovar l'ús de les llengües vernacles en la celebració de la missa, el 1963, deixant enrere l'ús del llatí. Va ser en aquests anys quan van sorgir els capellans obrers i les monges postconciliars, que no van dubtar a sortir dels convents per barrejar-se amb les manifestacions de carrer protagonitzades per estudiants, comunistes i socialistes. Això va provocar que alguns d'ells acabessin a les presons.

El que seguia respectant al màxim en matèria religiosa era la Setmana Santa, temps en què es tancaven les sales de ball i els billars i al cinema només projectaven pel·lícules bíbliques, com La túnica Sagrada, Ben-Hur o Els Deu Manaments.

Entre tanta modernitat, en els anys 60 s'obria pas un nou concepte: l'oci.

La seva planificació es duia a terme en uns fullets que s'editaven els caps de setmana, anomenats Guies de l'oci. Amb elles va començar a posar de moda anar-se'n de vacances a la platja, això sí, pels quals poguessin permetre. A les platges es van imposar les noves modes, molt contràries a la tradicional moralitat.

Les costes d'Espanya es van batejar noms atractius per cridar l'atenció dels turistes, com Costa Brava, Costa Brava, Costa Daurada, Costa Blanca, Costa dels Tarongers, Costa Verde o Costa de la Luz. Per acollir al creixent turisme es van començar a construir hotels i apartaments. Però si el biquini és una cosa que avui dia relacionem amb les platges, no era així llavors. Va caldre esperar fins a 1962, quan es va estrenar James Bond contra el doctor No perquè les espanyoles es fixessin en aquesta peça estiuenca.

Per descomptat que a les platges espanyoles estava prohibit el biquini, però, es mirava a una altra banda, i aquesta peça va començar a usar-se cada vegada més. No va passar així a les piscines de l'interior de país, on va començar a usar-se a partir de la dècada dels 70.

D'altra banda, els espanyols s'havien divertit sempre en les curses de bous, celebrant la Festa Nacional, que en la dècada dels 60 va passar a un segon pla gràcies a un esport en època de creixement: el futbol.

Tant a l'estadi com davant del televisor, els espanyols van gaudir d'aquest esport i fins i tot van trobar una alternativa a ell: el futbolí, que va causar furor fins i tot entre els propis futbolistes.

Anna Albiol Esquer,

http://es.wikipedia.org/wiki/Dictadura_de_Francisco_Franco#La_sociedad_de_consumo_y_los_cambios_sociales_en_1os_sesenta