Espanya durant el franquisme va viure un règim autoritari i totalitari, amb prohibicions i sense certs drets individuals, i la cultura d'aquest període és un reflex d'aquesta situació.
La cultura d'aquesta etapa la podem dividir en diferents tipus:
La cultura oficial és la emprada per l'Estat per sancionar el seu poder, llançar les seves consignes, adoctrinar al poble i evitar tota oposició o diferència, serveix per homogeneïtzar: es tracta, en el cas de totalitarismes com aquest, d'obres monumentals, propagandístiques i exaltadors de les doctrines i valors patriòtics.
Amb aquesta finalitat l'Estat construeix la cultura oficial en tots els àmbits, però especialment a través dels mitjans de comunicació (ràdio, televisió, premsa).
La cultura popular té una tradició anterior a l'oficial doncs, mentre els governs i sistemes polítics canvien, el poble roman creant els seus senyals d'identitat.
En molts casos la cultura popular és adoptada per l'oficial com a propaganda nacional a l'exterior, com a manera d'acontentar i controlar la població i com a símbol patriòtic, però moltes altres vegades ha de fer front a la tendència espontània, de ràpida difusió i de crítica de la cultura popular.
La contracultura és el que molts entenen per cultura, la cultura de la minoria intel·lectual, contrària a tota imposició, innovadora i crítica.
Aquí entren les manifestacions produïdes a Espanya amb més o menys públic, en la clandestinitat o no, i en l'exili, igual que les manifestacions dels regionalismes (gallec, basc, català, valencià, mallorquí i andalús) doncs influeixen i determinen el conjunt cultural.
Aquesta va ser la branca de la cultura més afectada pel règim, per la seva oposició al que estableix i pel seu caràcter innovador, l 'existència va tenir major perill de desaparició per la censura, prohibició i falta d'ajudes per part de l'estat, a més de per la falta d'un públic més gran que accedís i interpretés les seves obres.
Anna Albiol Esquer,
http://html.rincondelvago.com/franquismo_6.html
