diumenge, 4 de març del 2012

4.1 La dona


Durant la dictadura franquista, la dona va deixar de tenir els drets que la Constitució de 1931 li havia atorgat, com la igualtat respecte a l'home i el dret a vot.

Amb el Règim, la dona va passar a assumir el paper de mare i esposa. Moltes d'elles van morir per ser republicanes, unes per exercir la militància o la pràctica política i altres per ser parents d'homes d'esquerres. I moltes van ser condemnades en ser delatades per coneguts o fins i tot parents temorosos de les represàlies per conèixer-les.
Les dones republicanes van ser cridades les noves Eva, que paririen fills enemics d'Espanya, i per això els rapaven el cap i els donaven oli de ricí, per passejar després pels carrers amb la finalitat d'humiliar.

A més de tot això, les dones casades no tenien l'accés al mercat laboral. Amb el Fur del Treball promulgat el 1938, l'Estat va regular el treball a domicili, només podien treballar les dones solteres o vídues, a més, si es casaven, havien de signar el seu acomiadament voluntari un mes abans de l'enllaç, segons el que dictava la Llei de Reglamentacions Laborals de 1942, i per accedir-hi, dos anys després, la Llei de Contractes de Treball deia que havien de comptar amb l'autorització del marit. A més els sous eren més baixos.
La família era una jerarquia en la qual la dona estava supeditada a l'home i els fills als pares. La dona era la que es portava la pitjor part, doncs la seva tasca era la de satisfer al seu marit, havia d'estar maca per a ell, complaure'l en tot. La revista de la Secció Femenina, liderada per Pilar Primo de Rivera, ensenyava a les dones a comportar-se, sempre supeditades a l'home, sense drets, sense opinions, sol submissió.

Per descomptat que l'adulteri estava castigat pel Codi Penal.
El 1937 es va crear el Servei Social de la Dona, per aconseguir mà d'obra femenina gratuïta, i era obligatòria per a dones d'edats compreses entre els 17 i els 35 anys d'edat, això sí , que estiguessin solteres, i treballarien en hospitals, menjadors ... El 1941 es va crear el Patronat de Protecció de la Dona, on hi havia molts eclesiàstics per atreure a la dona cap a l'Església i apartar-la dels vicis.

La situació laboral de la dona va millorar el 1959 amb el Pla d'Estabilització, el 1961 amb la Llei sobre Drets Polítics, professionals i Laborals de la Dona, que acabava amb la discriminació salarial i d'accés al treball, encara que continuava en vigor la necessitat de l'autorització del marit. Aquesta obligació es va mantenir fins 1976, quan va entrar en vigor la Llei de Relacions Laborals. També va ser important el 1963 el Pla de Desenvolupament, ja que es necessitava més mà d'obra i es va recórrer a la dona per a això.

El 1973, com a preparació a l'Any Internacional de la Dona 1975 va arribar l'excepció discriminatòria, el govern va donar el càrrec de caps locals de moviment (actual alcaldesses) a 7 dones, les primeres i úniques alcaldesses de la dictadura.


Anna Albiol Esquer,
http://es.wikipedia.org/wiki/Dictadura_de_Francisco_Franco

2.1 Dictadura militar

Les bases de la dictadura van ser entre altres el nacionalisme espanyol, el catolicisme i el anticomunisme, que van servir de suport a un govern de dictadura militar autoritària que es va autoproclamar com "democràcia orgànica" en oposició a la democràcia parlamentària. 
A partir de les derrotes de les potències de l'Eix en la Segona Guerra Mundial, el general Franco va promulgar el Fur dels Espanyols (17 de juliol de 1945) amb això, va reduir la importància de la Falange Tradicionalista i es va concedir més importància al component catòlic.
A partir d'aquí, la dictadura es va desfent del seu caràcter pro-feixista, encara que segueix utilitzant la seva simbologia. La dictadura va haver de buscar noves aliances internacionals.  

En la dècada dels anys 60 va aparèixer una generació de polítics tecnòcrates formats a l'Opus Dei i es va trencar l'aïllament internacional. La dictadura militar es va caracteritzar per: 
-Manca de Constitució. En rebutjar el liberalisme es va negar el sufragi universal. Els càrrecs polítics eren ocupades per designació, no per elecció. 
-Inexistència de partits. Els partits polítics estaven prohibits en ser considerats aquests per la dictadura com sembradors de divisions. 
-Concentració del poder. Franco podia legislar per decret. Fins al 1942 no van existir Corts però aquestes van aparèixer com un òrgan que només es limitava a recolzar les indicacions del Cap de l'Estat. Sense cap base democràtica. 

-Restriccions a les llibertats d'associació i de reunió. Un grup de més de 20 persones només podia reunir-si tenia un permís del governador civil. 
-Absolut control de la informació. La premsa va haver de sotmetre a censura prèvia, fins a la llei de Premsa de 1966. Aquest control va permetre una propaganda favorable a la dictadura. No passava el mateix amb la publicació de llibres, on la censura (de ser necessària) actuava després de la venda.
-Assignació del manteniment de l'ordre a les forces armades, de manera que l'exèrcit va assumir les funcions de policia. 
-Sindicats verticals. En teoria el règim es nodria ideològicament de la Falange, però en la pràctica el que va fer va ser adaptar el falangisme als seus propis interessos. La concepció falangista d'uns sindicats en els quals estiguessin enquadrats patrons i obrers (això significa verticals), per impedir la lluita de classes i resoldre per arbitratge els conflictes socials, es va completar amb la subordinació dels sindicats al govern. El delegat nacional de sindicats va tenir càrrec de ministre. 

-Les vagues i manufestacions estaven prohibides.



Anna Albiol Esquer,



dissabte, 3 de març del 2012

2.3 La presidència d'Arias Navarro

La presidència Arias
S'havia mantingut al marge de les polèmiques polítiques dels últims mesos. En el seu historial polític figurava seu pas per la Direcció General de Seguretat i per l'Ajuntament de Madrid
Va reunir als dos sectors del franquisme, immobilistes i aperturistes,sense poder exercir un lideratge ferm sobre ells. obertura, promoguda peltàndem Pío Cabanillas-Antonio Carro, i l'immobilisme representat perUtrera Molina. Franco també va imposar a Arias el nomenament deBarrera de Irimo al capdavant de l'equip econòmic ja Cortina Mauri com a ministre d'Afers Estrangers.
El programa del nou govern es va concretar en el discurs del presidentdel Govern davant les Corts el 12 de febrer de 1974., Així com algunes al · lusions a la llibertat de premsa i religiosa.

http://guerracivil.sabanet.es/pagina4.htm


Laura Vaquero

5.2 Arquitectura Franquista (Segona Etapa)

En l'arquitectura franquista, igual que l'àmbit polític i econòmic, podem observar clarament dues etapes: una de les postguerra, temps que s'allarga fins a mitjans dels anys cinquanta, i la successiva, que abasta l'últim lustre de la dècada dels cinquanta, a més dels seixanta i els setanta.

Ara parlarem més sobre la segona etapa:

El desenvolupament de les formes arquitectòniques coincideix, d'una forma intencionada, amb l'evolució política del país. El primer exemple del canvi va ser el premi guanyat pels arquitectes espanyols, Corrales i Molezún a la Fira Internacional de Brussel · les l'any 1958 per la seva Pavelló Hexagonal, construcció amb forma de para-sol invertida que va sorprendre per la seva originalitat.

Seran les dues ciutats més importants del país, Madrid i Barcelona, les premiades amb noves formes, visions i estilismes presents, entre d'altres novetats, segons Gràcia i Carnicer amb noves formes depurades i clares, amb cubs de vidre, façanes sense cornises, volums funcionals i murs cortina, així com amb l'ús de nous materials com el ciment compacte i el formigó.

A més, va començar a triomfar l'ús de noves formes amb tècniques més depurades que només són la continuació del racionalisme dels anys trenta, però que van introduir canvis com els jocs amb les corbes i la repartició de càrregues.

Un repte diferent del que van haver de contestar les propostes arquitectòniques a la primera ia la segona etapa, va ser el crear ciutats modernes, còmodes i simplificades que poguessin albergar, en condicions salubres i no amuntegades, a les desenes de milers d'immigrants que arribaven a les urbs a la recerca d'ocupació provinents de les zones rurals.

Per a tal objectiu es va designar al Ministeri de l'Habitatge o de la Reconstrucció la tasca de crear residències no només per les classes mitjanes i altes, sinó també per als que menys recursos posseïen. A Madrid va sorgir la Llar de l'Empleat ia Barcelona el "Grupo R", compost per arquitectes molt diferents però que veien en el disseny una forma integradora per a les ciutats i els seus habitants.



Autor: Òscar Valdivieso Roca

2.2 La Mort de Carrero Blanco i els canvis establerts

L'assassinat de Carrero Blanco i els canvis establerts

Va morir en l'atemptat realitzat per ETA al desembre de 1973, per les següents causes:

-Carrero Blanco mantenia units al règim franquista perquè ell havia sigut qui va aconsellar el pacte amb EEUU, va promoure l'accés al poder de la tecnocràcia procedent de l'Opus, va donar passos per a institucionaritzar la Dictadura, en la que destaca la Llei de Prensa (1966)i va ser decisiu a la Llei Orgànica de l'Estat. Pel que fa a càrrecs polítics, va ser anomenat Subsecretari(1940), Ministre de la Presidència, després Vicepresident a 1967, (promovent la modernització econòmica i administrativa de l'Estat) i finalment President del Consell de Ministres d'Espanya.

- A més d'això,ETA volia intensificar les divisions en el règim.





Tras la seua mort, es perfilen dos tendències al règim:

-immobilistes: tendència que es resisteix al canvi socio-polític, oposició a tota innovació. Molt conservadora, extrema dreta. (José Antonio Girón de Velasco)

-aperturistes: més tolerant i receptiva cap a idees socials i polítiques diferents de les pròpies.

El nou govern va ser precidit per Arias Navarro, amb alguns ministres aperturistes, però majoritàriament compost per franquistes purs, amb la intenció de fer un reformisme.
El nou President, va prometer una nova llei municipal que permetrera l'elecció d'alcaldes i diputacions provincials. El règim era incapaç de democratitzar-se.


Laura Vaquero

dimarts, 7 de febrer del 2012

4.2. L'escola franquista

L'educació queda en mans privades, el que vol dir en mans del catolicisme militant més integrista. El clero és l'única infraestructura prou organitzada, i amb vocació, per estructurar l'educació.

També l'educació se centra en un paper de formació ideològica, mitificant la història, la geografia i la religió, que es converteixen en les principals matèries, és la formació de l'esperit nacional. 
S'exalten les idees feixistes i la figura de Franco, com ser providencial.

Existeix al país una alarmant manca d'escoles, sobretot en el medi rural. L'escola que hi ha són de primària, unitàries i sense recursos. Tot això fa augmentar la taxa d'analfabetisme.
Per formar espanyols profunds, creients i patriotes a l'escola espanyola ha d'estar l'ambient heroic de les joventuts:

-Primera: La reposició del Sant Crucifix marca l'obertura del curs, que serà ràpida i immediata.

-Segona: A més del retrat del Franco, hi haurà a la sala de classe una imatge de la Verge, amb preferència de la Immaculada, i en lloc preferent.

-Tercera: Quan entrin a l'escola els nens saludaran amb el tradicional "Ave Maria Puríssima", sent contestats pel mestre: "Sense pecat concebuda"

-Quarta: La cerimònia de col · locar la bandera abans de començar les classes i arriar en acabar, mentre s'entona l'Himne Nacional, és obligatòria per a totes les Escoles.

-Cinquena: Per tal de que els nens vagin a la missa els diumenges, acudiran a l'església quan celebrin les Organitzacions Juvenils.


L'escola franquista fou el model d'organització de l' educació implantat durant la dictadura del general Franco(1939-1975).
Com qualsevol model educatiu aquest pretenia la formació tant en habilitats dels futurs ciutadans com la transmissió de valors propis del sistema polític. 
En aquest darrer sentit el règim franquista pretenia eliminar l'obra educativa de la Segona República Espanyola, difonent a les escoles els principis ideològics dels vencedors de la Guerra CIvil espanyola, establint un ideari pedagògic basat en el nacionalcatolicisme. 


Anna Albiol Esquer

dimarts, 10 de gener del 2012

3.1 L'economia al franquisme

L'economia dels anys 60 i principis del 70 va significar un canvi econòmic que va millorar de forma notable, encara que desigual, el nivell de vida de la majoria de la població, que va formar una classe mitja fins aquests temps casi inexistent.
El nivell de llibertat personal i política no va augmentar de la mateixa manera.

Va ser l'època del "boom demogràfic", de fort creixement de població a causa del descens de les taxes de mortalitat. Entre 1960 i 1970 la població espanyola va créixer de 30 a 33’7 milions.
També va ser època de migracions: interior, del camp a la ciutat, i exterior, a la Comunitat Econòmica Europea (especialment a Alemanya, França, Holanda i Suïssa).

En el període 1961-1973 van sortir d'Espanya més de 2,3 milions d'emigrants. L'emigració interior, va mobilitzar més de 4 milions de persones en la dècada dels seixanta, des de zones rurals que tenien un fort creixement vegetatiu i una baixa renda per càpita, com Andalusia, Galícia, Extrremadura, cap a les zones industrializades (Catalunya, Madrid). 
 
La situació econòmica a la fi dels anys cinquanta es trobava col·lapsada per una forta inflació, un gran dèficit comercial i la greu disminució de les reserves d'or .
Tot això va contribuir a una nova política econòmica, el denominat Pla d'Estabilització (1959), caracteritzat per un menor control del comerç exterior, facilitar les inversions de capital estranger, congelació salarial i la concessió de crèdits públics a les grans empreses, amb l'objectiu d'anar liberalitzant l'economia i aconseguir incrementar el comerç exterior.

A més d'aquesta nova orientació econòmica per part del govern, una sèrie de factors van permetre completar el procés d'industrialització iniciat el segle passat: la expansió de l'economia europea, va facilitar una inversió de capital estranger atret per una baixa pressió fiscal i la una obra de mà barata.
L'entrada de divises va influir en l'augment de la demanda interior, ja que els emigrants espanyols enviaven diners a la família que encara estava a Espanya.

Cada vegada arribaven més turistes al nostre país el que va estimular que les empreses augmentessin la producció, incrementant alhora el creixement econòmic general de les àrees ja industrialitzades i també de les d'economia agrària.

El Pla de concentració parcel.lària i la Llei de Grandes Zonas Regables (que intentava desenvolupar algunes zones rurals molt pobres), va provocar una major concentració de la propietat, mentre que l'emigració de camperols va suposar un augment dels salaris rurals davant de la escassetat de mà d'obra, impulsant així la mecanització d'una agricultura ja plenament comercial. Així doncs, la revolució industrial es va completar en aquests anys 60 –el denominat “miracle espanyol”- gràcies a aquests dos factors: la inversió de capital estranger i l'augment de la demanda interna.
 
Es van viure, doncs, uns anys de forta expansió econòmica (1959-73) alhora de la industrialització en tot el territori espanyol (augment de la producció d'aliments i de manufactures, de la productivitat, increment del comerç exterior -tant de les importacions com de les exportacions- i del sector serveis) mentre la política governamental amb els seus “Plans de Desenvolupament” intentava en va disminuir els desequilibris regionals.

El creixement industrial accelerat va permetre el desenvolupament de les classes mitges (representaven el 28% de la societat) i l'augment de la població obrera industrial, que en general, van veure millorar el seu nivell de vida: al 1960 la renda per càpita espanyola era de 290 dòlars, al 1970 havia augmentat a 2486 dòlars. 

Família de classe mitja

Òbviament, el sector social que més es va beneficiar de l'expansió econòmica va ser la burgesia industrial i financera, que passa a ser la classe dominant en aquesta societat, en la qual la influència de l'esperit militarista i de l'església van disminuint el creixement econòmic, encara que l'Estat manté un fort control sobre la televisió (TVE – 1956; aquest procés es va veure beneficiat pel l'augment de l’escolarització a tots els nivells (Llei General d’Educació, 1970).

En aquests anys, es produeix una divisió entre l'església “oficial”, que contínua plenament franquista, i sectors eclesiàstics que passen progressivament a l'oposició.


Anna Albiol Esquer,
http://www.xtec.cat/~cgonza2/BATXILLERAT%20SEGON/t7%20franquismo/crisi%20franquisme.html